MODEL BARCELONA

Sovint, arquitectes, urbanistes i sociòlegs treuen pit del anomenat “model Barcelona”, una estructura de treball sostenible, productiva i, a priori, igualitària. Aquesta manera de fer afecta tant a la configuració física de la ciutat com als hàbits dels ciutadans que la composen.

Fins no fa gaire, aquest model ha funcionat a les mil meravelles, transmitent uns valors als locals que difícilment es troben a cap altre ciutat mitjana/gran del món. 

Alguns van veure que aquest model podia evolucionar en un efecte, un “efecte Barcelona”  exportable al turisme i a l’obertura de Catalunya per la via ràpida.

Però aquest model comença a trontollar quan la gestió de la ciutat comença a absorbir sense filtre ciutadans de tot el món, ja siguin turistes setmanals o expatriats -europeus i no europeus vinguts a viure la seva joventut i aprendre el castellà, el castellà-, que veuen en Barcelona condicions molt favorables per a una vida pròspera: una ciutat oberta, múltiples oportunitats laborals, agents naturals diversos i potents, oferta cultural i d’oci de qualitat, bon clima i cultura pròpia.

Amb poques paraules, una ciutat europea que amb poc pots fer molt, una ciutat pels seus ciutadans.

Les conseqüències d’aquest descontrol han sigut palpables en poc temps: gentrificació dels barris cèntrics, excés de turisme i carrers perduts, problemes veïnals o privatització d’espais públics com a eina de negoci.

El caràcter de la ciutat i la seva internacionalitat està en venda, i no només a les terrasses dels hotels o a les caixes del Corte Inglés -engreixades amb bitllets de 500 € difícils de pair-, sinó també a cadascun dels portals del casc antic, els capricis dels ciutadans per hores o la exclusivitat emocional dels bunkers, entre d’altres.

La ciutat va camí de convertir-se en un territori ambigu i impersonal, una ciutat de pas, de residencia efímera i estança d’esbarjo. De totes totes una presó anomenada CARCELONA de la que no volen marxar ni locals ni nouvinguts, una ciutat amb futurs problemes en la gestió de la densitat i el creixement.

El temps acabarà dictant si aquesta cosmopolització amagada en el “model Barcelona” no ha creat més que desigualtats en els nostres sistemes socials, econòmics i d’oci. Si els esforços es dirigien a aixecar una Londres catalana, es pot dir que s’han complert els objectius. La pregunta és: volem una ciutat així?